EL RÍO DE LOS COCODRILOS, de Gustavo Roldán i altres contes

el rio de los cocodrilosFa relativament poc que ens ha arribat a Buc de Llibres el llibre El río de los cocodrilos de Gustavo Roldán, editat per A buen paso.

I això em fa feliç per tres motius: retrobo un dels autors-il·lustradors que més m’agraden, l’edita una editorial mataronina i, sobretot, em recorda un d’aquells principis tan humans que podríem resumir en “sóc un home de pau, però no em toqueu allò que no sona”.

En Gustavo Roldán el vaig descobrir quan treballava a Robafaves: un dia que em tocava explicar contes em va arribar a les mans la història d’un eriçó que em va encantar i va encantar els nens. Al cap d’un temps vaig descobrir un llibre tot curiós amb una forma estranya que parlava de les llàgrimes dels cocodrils i va tornar a funcionar de manera espectacular. Més endavant, parlant amb en Pedro Rodríguez, va sortir el tema que ell tenia un amic il·lustrador tan bo que es diu Gustavo Roldán i tal i qual que, quan me’n va començar a donar referències vaig tenir clar de seguida que era l’autor d’aquells dos llibres esplèndids que tant m’havien funcionat (el món és un “panyuelu”).

D’en Gustavo Roldán en destacaria algunes coses: d’una banda, és un il·lustrador, que un cop li has vist una il·lustració, esdevé inconfusible. Té un estil absolutament personal. És un ninotaire, un dibuixant, no un pintor. Tinc la sensació que sempre dibuixa en negre i, el color, l’usa com a element per donar vida, volum, matís… però de manera absolutament austera. Els traços sempre són definits: penso que no li he vist mai cap difuminat. I el tipus de dibuix no és realista, és de ninotaire (ja em disculpareu si dic cap barbaritat, no sóc especialista en dibuix i intento explicar què veig).

D’altra banda, en Gustavo, a part d’il·lustrar, també escriu moltes de les històries. I cal dir que també té un estil personal. Per a mi, allò que destaca d’ell és el posicionament davant allò que ens explica: sempre té un punt humorístic on un antiheroi ha de resoldre un problema. I, potser allò que més em sedueix, és la via punk-naïf que utilitzen els personatges de cara a la resolució dels problemes, l’honestedat dels personatges en ser com són (despistats, científics, ganduls però xerraires, murris per força, “capitalistes”, defensors de casa o dels seus, estranys, etc), cosa que els dóna un valor de símbol alhora que permet el distanciament irònic i càustic de posar-los en situacions extremes altament humorístiques.

Alguns dels àlbums il·lustrats que encara estan disponibles de Gustavo Roldán. En té d’altres, entre els quals ja n’hi ha algun d’exhaurit o descatalogat.

EL RÍO DE LOS COCODRILOS, Gustavo Roldán, Ed. A Buen Paso

el río de los cocodrilos

Un cocodril que viu al riu amb la seva família i amics, un dia és visitat per un senyor que li porta la trista notícia que ha comprat el riu. Té un cotracte de compra i notifica al vell cocodril que hauran d’abandonar el riu perquè ell l’ha comprat. El vell cocodril comenta que no sap llegir i que no entén el contracte però l’home comprador li va donant proves de la compra. Els diners “contantes y sonantes” que ha pagat aquell homenet no sé si serviran de res davant del vell cocodril i els seus amics que tenen unes dents que també comptes i sonen!

 

SI VOSTÈ VOLÉS, Gustavo Roldán, Ed. Combel

roldan_si voste

Esplèndid! Llibre pop-up en què hi ha una única frase: “Posem per cas, si vostè volés, el seu vol seria tan normal, tan quotidià, tan de cada dia, que no seria gens estrany obrir una finestra i trobar-se…”(no l’acabo per mantenir el suspens…).

En tot cas, ens parla de la diferència. Del sentir-nos per sobre dels altres perquè ens sentim superiors. I resulta que, som tan semblants als altres!!!

Pel posicionament del narrador i el to irònic, em recorda l’ I beg your pardon de Salvador Espriu o Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, d’en Quico Pi de la Serra.

I beg your pardon

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.

Quanel centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

JUAN HORMIGA, Gustavo Roldán, Ed. A Buen Paso

roldan_Juan hormiga

Aquest és un llibre de confrontació de mirades. En Juan Hormiga és el que és: una formiga feliç, dormilega i narradora de les excel·lents i intrèpides aventures del seu avi. És reconegut a tot el formiguer per aquests valors fins el dia que decideix que se’n va a veure món i a viure aventures com les del seu avi.

En aquest punt, per efecte d’una tamborinada que cau just una estona després de què Juan Hormiga deixi el formiguer, les formigues comencen a fabular sobre l’heroïcitat de Jan Hormiga, de les vicissituds que deu haver passat i de com deu haver mort.

Quan descobreixen que és viu, quan es podria trencar el mite que no ha forjat Juan Hormiga, ell fa d’ell, reparteix el menjar que li queda i torna a explicar una vegada més una de les aventures del seu avi. I tot el formiguer gaudeix de retrobar la formiga feliç, dormilega i narradora de les excel·lents i intrèpides aventures del seu avi.

 

COM RECONÈIXER UN MONSTRE, Gustavo Roldán, Ed. Thule

roldan_com reconeixer monstre

Un llibre per a petits científics: no cal espantar-se abans d’hora. Si trobes un problema, analitza’l, assegura’t de no equivocar-te. Finalment, quan després d’una anàlisi empírica de la situació ets capaç de juntar totes les peces del puzzle i d’inferir una conclusió, actua en conseqüència.

M’enamora el personatge del llibre i em recorda no sé qui que m’és molt proper que també es posa en situacions que, observades des de fora, són hilarants.

Abans de prendre una decisió cal analitzar bé la situació. Abans d’espantar-nos podem mirar com a objecte la por. Si resulta que és la por, ja ens espantarem, sinó, podem seguir gaudint de l’observació, oi?

 

L’ERIÇÓ, Gustavo Roldán, Ed. Thule

roldan_eriçó

Com un dels zanni de la commedia dell’arte, l’eriçó està afamat i no troba res per menjar. Busca per aquí, per allà, però no troba res fins que, de sobte, veu un arbre carregat de fruits vermells dolcíssims.

roldan_eriço-arbrePerò com el zanni, l’eriçó, no podrà arribar a la fruita tan desitjada! I demanarà ajuda infructuosament a diferents animals que poden arribar als fruits sense problemes: cada vegada que demana ajuda, se li mengen la fruita i es queda amb un pam de nas. Només li arriben les sobres…

De sobte, però, passa per allà un animal gros, enorme, majestuós i, sobretot, amb cara de ser “molt però que molt intel·ligent”. Gràcies a tres complicadíssimes i astutes proves que l’eriçó planteja a aquelll animalàs tan espavilat, es resoldrà la història.

Us deixo una excel·lent interpretació del zanni de Dario Fo en grammelot llombard (no patiu, s’entén tot).

I ja que parlem de grammelot i commedia dell’arte, us deixo una altre interpretació brutal de Dario Fo, també en grammelot, però aquesta vegada, interpretant l’arlecchino.

 

LA VERITABLE HISTÒRIA DE LES LLÀGRIMES DE COCODRIL, Gustavo Roldán, Ed. Thule

roldan_veritable llagrimes cocodril

De quan encara es feien llibres amb formes perquè encara que fos més car valia la pena, tenim aquesta joia que ens explica el perquè de tot plegat. D’on vé això de les “llàgrimes de cocodril”?

I és que quan a un nen que plora li diem: “això són llàgrimes de cocodril”, pobre, no hi ha manera que entengui res. I, segurament, reflexiona: “Què són les llàgrimes de cocodril? Per què, quan ploro em diuen aquesta frase? Són molt greus les llàgrimes de cocodril? Ho deuen ser, perquè ploro de veritat, estic absolutament desconsolat!”. I potser té raó.

Vegem la veritable, veritable, veritable història de les llàgrimes de cocodril

roldan_veritable llagrimes cocodril 1

Sembla que una vegada, un cocodril es va cruspir un home distret d’una sola mossegada. La resta d’homes, en veure-ho, van intentar sense èxit que el cocodril regurgités el pobre home però no se’n van sortir ni tirant-li llances ni pedres i el bon cocodril va marxar a fer la migdiada tan tranquil.

Però els homes van recordar que tenien una planta que feia uns fruits vermells molt especials… Jo no sé ben bé què va passar, però si que sé que el pobre cocodril, gràcies a aquests fruits tan especials, va vessar tantes llàgrimes de cocodril que, per rehidratar-se, diuen que es va veure tot un riu!

En fi, després d’aquest llibre, el nen ja sap que les llàgrimes de cocodril són una cosa gravíssima i, que, per tant, quan li diuen que -les seves- són “llàgrimes de cocodril”, veu que l’adult entén perfectament la magnitud del seu drama…

Excel·lent!

 

I ara dos àlbums escrits a quatre mans:

 

JOMPIRÚ, de Gustavo Roldán i Raúl Nieto Guridi, Ed. Thule

roldan_jompiruPotser un dels llibres més “poètics” de Roldán. En aquest llibre s’ajunten dos autèntics monstres: Gustavo Roldán, responsable del text i Raúl Nieto Guridi, responsable de les il·lustracions.

Un llibre que aparentment és fosc. De fet, la imatge n’és, de fosca, però, alhora, és un llibre ple de llum. Parla de la por irracional al desconegut i de la dificultat i maldestresa de l’apropament a l’objecte dels nostres desitjos. Gràcies al creuament de dues històries que en principi corrien paral·leles acabarem descobrint aquests dos aspectes del llibre i veurem com eliminar la por al desconegut, de vegades, pot generar problemes majors i com intentar actuar de bona fe sense preguntar, també.

roldan_jompiru1En Jompirú és un nen que té un ocelleta amiga que es diu Olívia i cada nit, amb tot el poble reunit al voltant d’una foguera, escolten històries que explica la gent. Però també cada nit, de sobte, el terra comença a tremolar i tothom fuig a casa espantat fins l’endemà. Arriba un dia, però, que, amb el tremolor nocturn, desapareix la nit i la lluna, l’Olívia i els tremolors i no queda res… De fet, sí que queda alguna cosa: una llum encegadora que no marxa ni quan tocaria que tornés la nit.

Els homes del poble van a mirar si poden trobar una solució al problema perquè, amb la nova situació de tanta llum, no poden dormir, s’avorreixen i no poden explicar històries a la vora del foc. Però Jompirú és massa petit per acompanyar-los i s’ha de quedar al poble. Avorrit d’estar-se al poble sortirà a fer un volt i, al mig d’un bosc que abans era ple d’ombres i ara és ple de llum, tornarà a sentir els fortíssims tremolors i descobrirà d’on provénen: un gegantàs que s’ha empassat la nit, la lluna i l’Olívia i ja no s’ha apropat més al poble.

I, sobretot, descobrirà que, parlant dels problemes mutus, es poden resoldre. Un llibre que parla de la comunicació, la incomunicació, les ganes irrefrenables de conèixer a “l’altre” i de la “manca d’habilitat social”.

Altament recomanable!

 

DEL DRET I DEL REVÉS, d’Elisabet Alemany i Gustavo Roldán, Ed. La Galera (Premi Hospital St. Joan de Déu 2014)

roldan_del dret i del revesUn altre llibre brutal de Gustavo Roldán. Aquí només fa d’il·lustrador i, al talent de l’il·lustrador, s’hi suma el d’Elisabet Alemany, responsable d’un text extremadament divertit però, alhora, molt dur. Aquest, penso que podria ser un dels primers llibres per conèixer el mite del pallasso, del Rigoletto, de tot aquell que, sota l’aparença externa d’estrafolari, de divertit, pateix un drama interior. Alhora és un text positiu en què l’exploració de la manera de fer de l’altre, aporta solucions positives, divertides i eficaces.

Aquesta és la història de la Mila, una nena que viu del revés, ho fa tot del revés: de nit diu “bon dia”, de dia diu “bona nit”, quan estima diu que no, per anar a l’escola va amb pijama, juga a futbol amb les mans, quan sap la resposta d’una pregunta aixeca el peu, etc. A la seva vida tot va al revés i, es clar, els nens se’n riuen i, així, “els dies anaven passant entre rialles de mentida i somriures de debò”.

roldan_del dret i del reves 1Però un dia arriba un drac ferotge a l’escola que crema els pocs cabells que quedaven al cap del professor i espanta a tothom! Excepte a la Mila, que s’hi abraçarà i li dirà: “Que n’ets, de bufó!”. A partir d’aquest moment la Mila no canviarà, però el seu entorn sí: a l’escola seguiran arribant monstres, bruixes, llops, etc. I tothom tindrà por… O no…

En tot cas, un matí, quan el professor entra a classe i els alumnes el saluden, diuen a cor: “Bona nit senyoreta!!”.

Divertidíssim!

Per qui no conegui Rigoletto, us deixo un fragment en què Rigoletto es lamenta de la seva desgràcia i intenta dissimular fins que finalment maleeix els cortesans: “vil razza dannata, per qual prezzo vendeste il mio bene?” tot hi haver d’acabar implorant misericòrdia.

Posted in Uncategorized, Llibre Infantil, Autors, Homenots, Contes | Tagged , , , , , | Leave a comment

EL MEU PARE I LA TARANTELLA DEL GARGANO I LA MEVA MARE I BREL

  1. El meu pare

Hi ha uns llibres de l’Anthony Browne que sempre m’han tingut absolutament captivats: sobretot El meu pare; però també La meva Mare i El meu germà.

El-meu-pareSón llibres d’aquells en què sembla que l’Antony hagi posat una càmera a gravar nens i nenes de pocs anys parlant sobre la seva família i n’hagi tret el millor del millor. Parlen de la família des de l’òptica infantil i, precisament per aquest motiu, hi connecten de manera meravellosa. A mi m’agrada especialment El meu pare, potser perquè mai no he deixat de veure el meu pare com el pare que surt al llibre: un superheroi que pot vèncer gegants, que balla com un hipopòtam, però que menja com un cavall, que quan es lleva té els cabells de raspall, que neda com un peix, que canta com els tres tenors, que pot saltar per sobre la lluna, que és més savi que un mussol, que sempre guanya les carreres, que és el millor jugador de futbol i que, sobretot, m’estima per sobre de tot.

Explicar un d’aquests contes sol ser un èxit segur. El que segur que també sempre passa, és que rebràs mirades de complicitat per part dels acompanyants dels nens i nenes en veure com els nens se senten perfectament identificats amb el llibre i, és clar, així, confirmen la “tesi” del llibre: el meu pare és el millor.

 

  1. La tarantella de Gargano

Perquè de vegades passen coses estranyes que confirmen tesis… Jo sempre he pensat que el meu pare m’estima. En el fons, sempre he sabut que s’hi podia comptar i, és clar, quan he necessitat comptar-hi, sempre he pogut comprovar que efectivament hi era. Malgrat la vellesa, el seu caràcter repatani, els seus rotllos, la seva dependència, etc. sempre ha estimat per sobre de tot i sempre hi ha sigut. Ara caldrà no malmenar l’herència que no sap que ja ha llegat en vida… (i ell preocupant-se pels diners, per la seva manca de cultura i per tantes i tantes altres bajanades).

No fa gaire vaig descobrir una cançó: la tarantella de gargano. I m’hi he obsedit. No puc parar d’escoltar-la i tornar-la a escoltar i reescoltar i tornar a escoltar. Em recorda el pare.

Napolità
Català
Comma dei fari pi ama’ ‘sta donni?
Di rose dee fari ‘nu bellu ciardini.
‘ntorni d’intorni lei annammurari.
di prete preziosi e ori fini
a mezzo ce la cava ‘na brava funtani.
e ja ja fa’ corri l’acqua sorgentivi.
‘ncoppa ce lu mette n’auciello a cantari.
cantava e repusava bella dicevi.
pi voi so’ addivintato n’auciello
pi’ fareme ‘nu canto a voi bella madonna.
Me l’ha fatto annammura’
la cammenatura e lu parla’
si bella tu nun ci jve
annammura’ nun me facivi
A voie llì, a voie llì, a voie llà.
E sta ‘ncagnata che vuo’ da me?
mammeta lu ssape e lo vuo’ dice pure a te.
Ah! pinciuè
Què haig de fer per estimar aquesta dona?
Haig de fer un bell jardí de roses
Entorn d’ella per enamorar-la
De pedres precioses i or fi
Al mig del solc una bella font
I ja fa córrer l’aigua que sorgeix
I al damunt s’hi posa un ocell a cantar.
Cantava i reposava dient a la bella
Per vós he esdevingut ocell
Per fer-me cançó per a vós, bella dama
M’ha fet enamorar
El (vostre) caminar i el parlar
Si no fóssiu tant bella
No m’hauria enamorat
Vet-ho aquí
I està enrabiada què vol de mi?
Que la mareta ho sap i t’ho vol dir.
Ah menuda!

Dues versions més també molt interessants de Teresa de Sio (pel·ícula/documental CRAJ) i de Faisal Taher amb Guido Soro

 

  1. La mare

Amb la mare sempre va ser tot una mica més difícil. Des de petit ens va costar molt comunicar-nos. Hi era. Però potser no com la necessitava. Per sort, abans de marxar, vam poder parlar de tot allò que ens havia separat i ens vam poder dir que ens estimàvem molt. Llàstima que potser ens hauríem pogut redescobrir mútuament i no hi va haver temps… De fet, penso que, en molts aspectes l’he pogut conèixer i entendre millor des que va morir.

Quan érem petits, els meus germans i jo odiàvem Brel per culpa de la mare. A casa només se sentia música clàssica i Brel. Res més! Tant és així que el meu germà i jo teníem rebatejades totes les cançons. Només ens agradava la meravellosa “port d’Amsterdam” que a la mare no li agradava perquè parlava de putes i mariners borratxos. I odiàvem a mort el “muquitu amb pa”: ne me quitte pas. Quan la mare va morir, la vam tornar a sentir. Jo l’he tornat a sentir i a sentir i a resentir i a recontrasentir. I Jaurès i le plat pays i les bourgeois i jojo i la chanson des vieux amants i… I si tinc el francès massa rovellat, la mare va traduir totes les cançons al català de tots els discos i llibres de Brel que encara queden a casa el pare!

Posted in Llibre Infantil, Música, Llibres, Homenots | Tagged , , , , , , , , | Leave a comment

JORNADA DE REFLEXIÓ O COM ESCOLLIR NOU ALCALDE…

Mico pensant

Mico pensant

Diu que fa anys, a Mataró, vam tenir una jornada de reflexió ben especial: el poble s’havia dividit en dos bàndols. Els uns eren els que vivien a la dreta de la riera i, els altres, els que vivien al costat esquerre. Els uns volien en Josep com a alcalde i, els altres, en Joan.

Ja sabeu que de Joans, Joseps i d’ases, n’ha per totes les cases i, per aquest motiu, com que al costat dret hi havia Joans, els que vivien a la dreta volien que l’alcalde fos en Joan. I, és clar, els que vivien a l’esquerra, volien que fos en Josep, perquè a l’esquerra, a totes les cases hi havia un Josep.

Aquella campanya per escollir alcalde estava dividint Mataró en dos bàndols completament oposats. Semblava que les seria completament impossible de posar d’acord tota aquella gentada que defensaven en Joan o en Josep amb gran vehemència. Que si en Joan té aquestes virtuts i aquelles i les de més enllà, en canvi, en Josep, és un sàtrapa -dèien uns. I, és clar, els altres: “Però que no veieu que en Josep és el millor alcalde que podem tenir? És elegant, educat, intel·ligent, expeditiu, etc. En canvi, en Joan, ai, en Joan.. Un autèntic desastre: malfeiner, maleducat, malparlat, malnascut!”.

I així, entre discusions, baralles i exabruptes anaven passant els dies discutint si l’un o si l’altre i, Mataró, ni trobava alcalde ni feia res més que dividir-se entre les dues faccions i discutir de mala manera.

Però un dia se’n van adonar que hi havia un vailet que mai no havia discutit amb ningú, que semblava que no s’havia posicionat, que semblava que no sentia ni els arguments dels uns ni els dels altres, que no deia res ni a favor de l’un ni a favor de l’altre i que, fins i tot, semblava que ni se’ls mirava. Quan els ciutadans de Mataró van adonar-se de la tranquil·litat en què vivia aquest noi li van preguntar per què no es posicionava i per què no deia res.

3 micos savis?

3 micos savis?

Aleshores, aquell vailet va obrir la boca i va explicar: “Fa dies que sento discusions sobre si l’alcalde ha de ser en Joan o en Josep. I, la veritat, és que no n’hi ha cap que em convenci. La veritat és que sento que tothom lloa en Joan o en Josep però no veig que s’hagin guanyat cap d’aquestes lloances… Què us semblaria si els fem fer una prova per decidir quin dels dos serà el nou alcalde? Podríem anar a la baixada de les escaletes, tirar una poma escaletes avall i, qui l’agafi d’ells deos, el proclamem alcalde.”

Aquella idea fantàstica semblava ben bé el desllorigador que necessitaven per posar-se finalment d’acord i, per tant, tothom va estar entusiasmat de fer aquella prova als dos contrincants per escollir quin d’ells havia de ser proclamat el nou batlle. Així que van anar tots cap a la part alta de la baixada de les escaletes, el noi es va preparar amb la poma a la mà, en Joan i en Josep un a cada banda i, el vailet, va tirar amb tanta força com va poder la poma escaletes avall.

En Joan i en Josep van arrencar a córrer a veure quin dels dos arribaria abans a agafar la poma i proclamar-se alcalde. Però pel camí Ral, el carrer que hi ha al capdavall de les escaletes, passava un ruc menjant rostolls que hi havia per terra i, en veure aquella poma que li venia directa a la boca, la va obrir i es va empassar la poma sense ni mastegar-la.

Ja sabeu que els mataronins tenim fama de capgrossos i, en comptes de repetir la prova, vam decidir fer alcalde aquell burro que passava per allà. Hi va haver molts brams d’ase, que pocs van arribar al cel, moltes vegades va sonar la flauta per casualitat, però els mataronins vam estar francament encaterinats amb aquell nou alcalde i, per rememorar l’efemèride, d’aleshores ençà, -i amb perdó de tots els al·ludits- no hem escollit cap més alcalde que no fos un burro de cap a peus!

Un alcalde

Un alcalde

Posted in Contes | Leave a comment

SOLSONINS IL·LUSTRES

Personatges solsonencs d'habits eminentment nocturns.

Personatges solsonencs d’habits eminentment nocturns.

Passejant per Solsona he descobert que és ple d’aquells personatges il·lustres que intenten passar tant desaparcebuts com poden. Entre el tumult de la gent, de vegades costen un xic de veure. Però si sortiu de nits, tot i que són força esquius, en veureu molts. Caçar-los, ja és una altra cosa.
De moment us passo una primera impressió del safari que estic fent. Amb mitjans no gaire bons, però, prometedor.

Posted in Homenots | Tagged , | Leave a comment

La platja d’en Pere o el desprestigi del Prestige

La platja d'en Pere, Sally Grindley i Michael Foreman, ed. Joventut

La platja d’en Pere, Sally Grindley i Michael Foreman, ed. Joventut

Ja fa mes d’onze anys que vam tenir la luctuosa notícia que prop de les costes gallegues hi havia un vaixell amb moltes dificultats degudes al mal estat del vaixell i a la mala mar.

Els alheshores responsables de gestionar aquest problema, ho van fer tant bé com van saber: el president de Galícia, se’n va anar a caçar a Toledo ; el responsable del ministeri de Foment, caçava al Pirineu-això sí, donant ordre d’enviar el vaixell “al quinto pino”-; els responsables dels ministeris d’Interior, Sanitat i Medi ambient, que no volien ser menys, s’estaven de cacera a Doñana. I, mentre tot això passava, un flamant vicepresident primer parlava d’uns “filets de plastilina”, d’una petita “taca” o de com el chapapote se solidificaria, aniria al fons del mar i no passaria res. Alhora, el president estava amb els seus amics Bush i Blair i no visitava la zona fins passat un mes, el ministre de defensa estava pensant en bombardejar el vaixell i el president gallec, començant a veure l’abast de la situació, proposava tornar a sucar les seves carnasses juràssiques tal com havia fet temps enrere en el Manzanares…

Ah! I el pobre Apostolos Mangouras, devia pensar que s’havia pres alguna substància psicotròpica veient com tot allò que calia fer, se li manava fer-ho del revés i, alhora, se’l detenia com a boc expiatori.

I, com sempre, la gent que pateix els embats de la incompetència, van haver de solucionar el problema: davant la catastròfica marea negra, una esperançadora marea blanca de pescadors, percebeiros, gent de pobles costaners i veïns i gent vinguda de tot arreu enllardufats fins al capdamunt per netejar el difícil litoral gallec.

És el cas del llibre de què us vull parlar: La platja d’en Pere, de Sally Grindley i Michael Foreman, ed. Joventut. En Pere és un noi que viu en un poblet molt a prop de la costa i és un nen d’aquells que disfruten el seu entorn tirant pedres a l’aigua, mullant-se, observant les foques, la gran diversitat d’ocells que hi ha i, fins i tot, és amic d’una colla d’ànecs als quals alimenta de tant en tant amb molles de pa.

Un mal dia, un vaixell embarranca prop de la costa de casa seva i deixa tot el litoral enllardufat de chapapote negre, pastós i enganxós que malmet tot l’entorn. En Pere, el seu pare, pescadors i voluntaris, com a Galícia, faran tot el possible per tornar a deixar la costa com era abans. Malauradament, les seqüeles les arrossegarem per sempre.

Joventut va treure aquest llibre l’any 2003 en ple boom de llibres sobre el Prestige i el moviment Nunca Mais. És una llàstima que l’edició catalana ja estigui descatalogada. En canvi, la castellana, segueix vigent. Aquest és un d’aquells llibres que m’agraden. Explica de manera senzilla i amb ulls de nen el trasbals que representa un desastre com el del Prestige o altres. De fet, Sally Grindley, responsable del text, l’havia escrit uns anys abans, el 1995. Sally és una prolífica i activista autora de llibres infantils i, molts d’ells, ens apropen al món animal per mitjà de personificacions dels personatges. N’ha escrit centenars normalment en format àlbum il·lustrat. Per aquest motiu la seva caoautoria moltes vegades ha passat per col·laborar amb grans il·lustradors. En el llibre que ens ocupa, la il·lustració és de Michael Foreman, un autor també prolífic que segueix al peu del canó deprés d’iniciar la seva activitat professional als anys 70.

La veritat és que l’esperpent del Prestige, des de com va començar a com sembla que acaba, donava per un altre llibre, que a la distància, podria beure de les fonts de Monty Pythons, Minories Absolutes, Pepes Rubianes, Germans Marx o qui sigui. M’agrada imaginar que la noia que inicia aquest rebentar a riure col·lectiu, està mirant al mòbil el llibre o gag que podria sortir del despropòsit del Prestige.

 

Després de tot plegat, com a mínim, no perdem el riure…

 

 

Posted in Uncategorized, Llibre Infantil, Autors, Llibres, Actualitats | Tagged , , , , , , | Leave a comment

LO RIU ÉS VIDA, NO AL TRASVASSAMENT!!!

loriuPassa el temps, canvien els noms però, malauradament,  hi ha qui no canvia i s’entesta a seguir fent la guitza.

Només ens queda recordar: La cinta i el gra d’arròs màgic…

cinta gra darros

I resistir!

LO RIU ÉS VIDA, NO AL TRASVASSAMENT!!!

Posted in Actualitats | Tagged , | Leave a comment

Socarrats!

1. El llibre: EL REI DEL CUL VERMELL

El rei del cul vermell, Carles Arbat, ed. Baula

El rei del cul vermell, Carles Arbat, ed. Baula

És curiós veure com llibres als quals la prestatgeria ja els ha transferit una petita pàtina de pols, de sobte, et vénen al cap, els desempolsegues i hi redescobreixes un plaer que només recordaves vagament.

És aquest el cas del llibre del qual us vull parlar avui. Un llibre curiós per l’autoria i pel contingut. En poques ocasions es concentren autor i il·lustrador en una mateixa persona. I en el cas d’El rei del cul vermell es produeix el cas. Carles Arbat il·lustra el llibre i, alhora, és responsable del text. Haig d’admetre que m’agraden molt més les il·lustracions que no pas el text. Entenem-nos: la història que s’hi explica la trobo divertida, interessant (l’abús del poder, l’escarni, el desgast i, finalment, la substitució per què tot segueixi igual) i altament connexa amb la realitat que ens ha tocat viure als desorientats habitants de la frontera entre els segles XX i XXI. El que em costa més és la fórmula textual: una voluntat d’escriure una mena de romanço que té algunes llacunes formals -per a mi- excessives. Ara bé, tant la il·lustració com la història explicada, penso que permeten recomanar el llibre altament. Sobretot com a llibre explicable en públic. El conflicte de poder a què al·ludia més amunt, està tractat d’una manera planera i comprensible per a tot tipus de públics. En el conte hi ha tres grans personatges: el poder (el rei del cul vermell i la reina que el substitueix), la víctima activa del poder (aquell drac vell que ens recorda la fera ferotge de l’Ovidi) i la víctima passiva del poder (tots els habitants del reialme que en pateixen les conseqüències però no fan res). Allò que converteix el drac vell a la categoria d’heroi és la seva capacitat de reacció quan es converteix en víctima del poder. Alguna cosa similar passa actualment quan davant les envestides i bastonades col·lectives que rebem tant sols uns pocs tenen l’ànim d’alçar la veu i actuar mentre, la gran majoria assistim a l’espectacle com a observadors immòbils que només som capaços d’aplaudir els millors actors però no ens atrevim a pujar a l’escenari per no perdre la confortabilitat de la butaca mentre el teatre s’enruna.

L’any 2007, en Carles Arbat, ja va plantejar aquest problema en El rei del cul vermell. És una llàstima que sigui un personatge poc conegut, perquè, de feina, n’ha fet molta. Com a il·lustrador, penso que és un dels bons i prolífics exponents de la feina feta en aquest petit país. El seu estil personal el podreu trobar a llibres com El capitán Calabrote, el recomanabilíssim La nit que la muntanya va baixar al riu, a les versions il·lustrades en còmic de Les aventures de Tom SawyerLes aventures de Huckleberry FinnLa ciutat dels ignorants, El lletraferit o tants i tants altres llibres infantils, juvenils o escolars.

 

2. Socarrats 1: Xàtiva

Tota la pudor de socarrim que gairebé sents en llegir el llibre El rei del cul vermell, em porta al cap la paraula socarrat. Potser perquè un dels personatges de la història, el rei, em recorda un personatge de trist record i que, si us plau per força, va acabar sent el nostre rei en una història gens literària i molt real.

Parlo d’aquell trist personatge que va aconseguir que a la gent de Xàtiva com a la de tants altres pobles i ciutats dels Països Catalans, els anomenéssim “socarrats”. Perquè, igual que el rei dèspota del conte de l’Arbat, el rei Felip V, fa fer cremar tot allò que no li era suficientment plent i, així, començant per Quart de Poblet i continuant per Sant Mateu, Vila Real, Ares del Maestrat, Xàtiva, Lleida, Sallent, Terrassa, Manresa, Les Salelles, Torelló, Sant Quintí de Mediona, Prats de Lluçanès, Sant Feliu Sasserra, Oristà, Caldes de Montbui, Sitges, Moià, Peramola, Vilanova i Sant Hipòlit de Voltregà, ningú no se’n va escapar. Més aviat, a alguns, els va tocar el rebre dos cops.

En el cas concret de Xàtiva, es parla per primera vegada d’EXTERMINI de la població. I, per tal que en quedi constància i tothom vegi que l’amic Felip no va de farol, un cop socarrimada la ciutat i reduïda a cendres, escriu la famosa reial ordre per a avís i escarni pels que se li van resistir, i per premiar els fidels i adeptes a la seva causa.

decreto reconstruccion jativa

Felip V al museu de l'Almodí

Felip V al museu de l’Almodí

Vista la capacitat reconciliadora i constructiva del personatge egòlatra que fa reanomenar la ciutat com a “ciudad de San Felipe” (potser pensava en ell mateix com a sant?), no és gens estrany que al museu de l’Almodí encara el tinguin de cap per avall fins que ens tornin el que és nostre.

 

 

 3. Socarrats 2 i 3: ceràmics i gastronòmics

Per sort, de socarrats, n’hi ha com a mínim, de dos tipus més: els ceràmics i els culinaris. I, si us haig de ser franc, m’agraden molt més. Els primers, perquè són bonics. Fets d’aquella manera que només la intuïció de l’art popular pot aconseguir uns resultats brillants com aquests.

socarrats

Dels culinaris, us recomano que feu una paella a l’estil valencià. O que aneu a menjar-ne. I, un cop us l’hàgiu cruspit i tastat l’excel·lència de l’arròs just enganxat (socarrat) al cul de la paella, veureu com una menja sublim com aquesta, cal anar-la repetint de tant en tant.

 

 

Posted in Llibre Infantil, Autors, Homenots | Tagged , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

QUARTETA 2: CANT D’ESTIL, PER LA DEL [AUTOBÚS] 29; TAMBÉ DIT “EMBARÀS 1, POSTPART 1, EMBARÀS 2, POSTPART 2, EMBARÀS 3, POSTPART 3”; ALTRAMENT DIT “MANERA PERSUASIVA D’ACABAR AMB EL CELIBAT”. A LA MANERA DE JACME ROIG

Una quarteta
Us escriuria
Si mamelleta
Tocar podia.
 
Una quarteta
Us escriuré
Quan mamelleta
Tocar podré.
 
Sense voler-ho
Ja vos l’he escrit…
Deixeu, “sal/ε/ru”,
Que hi posi el dit.
 
Sols un ditet…
Primera etapa,   
O ja, de dret,
Tota la grapa

 

Posted in Quartetes | Tagged , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Quarteta 1: Disbauxa

 
 
Un toc de rauxa
i un toc de seny.
-Això no és Xauxa!-
Diu en Bilbeny.

 

 

inh

Posted in Autors, Homenots, Quartetes | Tagged , , , , , , , | Leave a comment

HERBACOL, MATÓ i JAUME FÀBREGA

1. HERBACOL (Cynara cardunculus L.)

Cynara cardunculus

Cynara cardunculus

Passejant per la bonica comarca de la Garrotxa, concretament per la zona propera a Can Terrades de Beuda, la terra dels meus revesavis, recordo que vaig trobar un card gegant o una carxofa plena de punxes. No en vaig poder fer cap fotografia perquè no duia la càmera de fotos però recordo que aquella mata plena de flors d’un blau elèctric quasi fluorescent em va encisar. Mes tard, gràcies a l’enciclopèdia botànica que tinc a la família, vaig descobrir que aquella planta misteriosa i meravellant que havia vist prop de Beuda, també era al seu hort. I, finalment, en vaig saber el nom: Cynara cardunculus (mon germà sempre em parla en llatí quan parla de plantes). Després, a Flora Catalana.net, vaig descobrir que la Cynara cardunculus era la famosa herbacol que s’usa com a quall per a fer formatges i mató.

cynara cardunculus, en la làmina de Joseph Peix, Cynara spinosa o Herua Col

cynara cardunculus, en la làmina de Joseph Peix, Cynara spinosa o Herua Col

Segons l’Alcover (DCVB), l’etimologia de la paraula herbacol no té res a veure amb les cols que solem menjar en els trixats sinó que prové del quall (del llatí hĕrba coagŭli, ‘herba del quall’). Deu ser allò del con per quan o quant.  L’única cosa que no veig clara és la pèrdua de la “ll” final. Serà cosa d’algun castellà d’aquells que diuen Sabadel i Monseni que devia popularitzar-ne el nom… D’altra banda, com sol passar amb la majoria de plantes, de noms, n’hi ha per donar i per vendre: a la zona de la Garrotxa en diuen presó o preó (perquè fa que la llet quedi presa), a les Balears solen dir-ne herba formatgera, en altres llocs en diuen card formatger, carxofera borda, escardassa, card coler, alcaucil, alcalcil, cardigot, card d’herba, carxofera punxenca, card de Maria, corona de frare, penquera i, si busquem, encara en trobarem algun altre.

L’herbacol és una planta que té molts i molts usos. Diuen que va molt bé pel fetge i que està especialment indicada per a persones que pateixen diabetis. Alhora, sembla que funciona com a diürètic i que també té propietats aperitives. Es pot menjar la carxofa (vigilant de no punxar-se) i hi ha qui en menja les tiges (a la zona de Navarra) i, fins i tot, les fulles. Em sorprèn especialment l’ús que se’n fa per aconseguir biodiesel i per fabricar paper moneda, a part dels usos cosmètics que també tenen tantes altres plantes.

 

2. L’EXPERIMENT: MATÓ

Us haig de dir que he fet un experiment. D’infructuosos resultats la primera vegada, però amb un cert èxit la segona. I això m’ha vingut perquè ara és l’època en què floreix l’herbacol i gràcies al meu germà n’he pogut aconseguir dues mates amb unes quantes flors. Alhora, recentment m’he comprat un llibre d’en Jaume Fàbrega, L’essència de la cuina catalana, editat per l’editorial Comanegra, on hi ha una recepta de com fer el mató. Com que no explica com fer-lo amb herbacol, he recorregut a un altre llibre del mateix Fàbrega que corria per casa i on sí que  s’explica: El gust d’un poble, ed. Cossetània. Però tal com ho he interpretat, no m’ha funcionat. Quin desastre!!! Finalment, després de moltes preguntes, navegacions per internet, de descobrir que a internet s’escriuen moltes coses per simple repetició però sense cap mena de fonament, he tornat a un altre llibre d’en Fàbrega que també corria per casa: Les postres i els pastissos de l’àvia, també de Cossetània. I, al·leluia!!! He trobat la pista que, junt amb dos vídeos vistos al youtube, m’han permès exclamar EUREKA!!!

 

 

Prometo fer el vídeo de la versió correcta, però entretant, si us sembla, us apunto com es fa, que és molt fàcil i, alhora, us explico en què he fallat per tal que eviteu llençar llet i herbacol si voleu fer mató.

La primera cosa que haurem de fer és tenir flor d’herbacol. Si la teniu seca bé. Si és tendra, també. La posarem en un morter i l’aixafarem amb la mà de morter per tal que si és seca es trenqui i, si és tendra, comenci a treure el suc quallant. Acte seguit hi afegirem aigua i deixarem macerar la barreja unes 24 hores.

Quan ja tenim la maceració feta, colarem l’herbacol -que ja podrem llençar- i en reservarem el suc que hem generat. En una olla ceràmica posarem la llet desitjada i hi abocarem el líquid infusionat amb herbacol que farà de quall. I la posarem al foc ben baix i sense remenar. Al cap d’una estona, quan la llet vagi prenent temperatura, veurem com si es volgués aclivellar i és en aquest punt que començarà a separar-se la matèria grassa de la llet del xerigot. No hem de remenar en cap moment. Quan veiem que la matèria grassa s’ha anat separant del xerigot definitivament podem començar el procés de separació final.

Per a aconseguir-ho cal tenir algun utensili tipus colador amb peu a sobre del qual posarem una gasa o una roba fina que ens permeti anar colant l’excés de xerigot. En un primer moment podem anar traient xerigot amb un cullerot o abocant-lo directament de l’olla i vigilant que no ens caigui la matèria grassa. En el colador amb la gasa anirem col·locant tota la matèria grassa que ens quedi i, agafant la gasa amb dues puntes a cada mà, li farem allò de “si la barqueta es tomba” aixecant alternativament una mà i després l’altra fins que n’hàgim extret tot el xerigot restant. En aquest moment, el que ens queda dins de la gasa ja és el mató, que podem posar dins d’una escudella. Per tal que no quedi molt sec hi podem afegir un xic de xerigot del que hem anat traient. O podem no colar-lo en excés. El taparem amb un plàstic de cuina i el deixarem refredar a la nevera. Es pot conservar tres o quatre dies.

Si hi afegíssim sal o herbes o altres elements i el premséssim, el podríem convertir en un formatge deixant-lo assecar. D’això en parlarem un altre dia.

ERRORS:

a)  Escalfar la llet, afegir l’aigua infusionada amb herbacol i esperar que qualli. Es pot escalfar la llet prèviament (sobretot si és recent munyida i no ha estat tractada) per tal d’eliminar gèrmens. Però per tal que la llet qualli amb l’infusionat d’herbacol cal escalfar-la un cop s’han barrejat els dos líquids. Amb quall animal i clorur càlcic no cal reescalfar la llet.

b) El pensar que no hi posava prou herbacol i voler fer més quantitat d’infusió quallant ha fet que el mató agafés massa gust de “carxofa”, la qual cosa, no cal…

c) Creure tot allò que trobes “por el intenné”. Si les fonts no són contrastades o si qui us explica una cosa no aporta proves fefaents que ho ha experimentat, millor que, com a mínim, feu com St. Tomàs d’Aquino i apliqueu aquella màxima del “si no ho veig, no m’ho crec”.

 

3. UN HOMENOT: JAUME FÀBREGA

Quan a aquest pobre i malmenat país nostre parlem de cuina sempre hem de puntualitzar. Sempre ens cal parlar des de dos punts de vista: hem d’explicar qui som i d’on venim. I això, en moltes ocasions, vol dir diferenciar-se de conceptes com cuina espanyola, dieta mediterrània que ens dilueixen o d’altres conceptes que ens folkloritzen i, en definitiva, també ens dilueixen (pantumaca, alioli, paella, turrón, orchata, ensaimada, sobrasada, etc.). D’altra banda, també sempre hem d’explicar que hi ha una altra dimensió fora de la cuina d’autor (de Ferrans Adirà, Roques, Ruscalledes, etc.). Amb la qual cosa no volem desmerèixer de cap manera aquests avantguardistes però sí que volem afirmar una tradició culinària aborigen els primers testimonis de la qual els trobem en documents dels romans residents a casa nostra (Plini el Vell)  i, ja en català, al Llibre de coch, de Robert de Nola o el Sent Soví.

I d’apòstols, divulgadors i recopiladors de la nostra causa culinarionacional, per sort, n’hem tingut molts i diversos. Des de l’anònim/a autor/a de La cuynera catalana, als prolífics Ignasi Domènech Josep Lladonosa, o en Pla o l’Agulló, en Néstor Luján,  en Manuel Vázquez Montalbán, el gran Vicent Marquès, l’Eliana Thibaut, els intrèpids Santi SantamariaJoan Roca Carme Ruscalleda, la Mariona Quadrada, en Pere Sans, en Pep Salsetes, el meravellós Narcís Comadira o, com ja us podeu imaginar, l’immens i prolífic Jaume Fàbrega.

La cuina catalana a l'abast, Jaume Fàbrega, ed. La Magrana

La cuina catalana a l’abast, Jaume Fàbrega, ed. La Magrana

El primer testimoni que vaig tenir d’en Jaume Fàbrega va ser quan em vaig emancipar de casa els pares. Tenia un problema, m’hauria de fer el menjar tot sol (tot i que tenia previst visitar pares i àvies sovint a fi de minoritzar la possible inanició). Per aquest motiu me’n vaig anar a can Robafaves i vaig buscar a la secció de cuina. En vaig treure dos grans llibres: La teca, Ignasi Domènech, ed. Manuel Company i La cuina catalana a l’abast, Jaume Fàbrega, Ed. La Magrana. I no sé si amb aquests dos llibres o gràcies a mare i àvies, vaig anar tirant. No vaig quedar desnerit en absolut, mes aviat, refet.

I és que recordo que en aquella època alguns amics tenien la clau de casa i hi havia dinars i sopars cada cap de setmana però també molts dies entre setmana. I no era cosa de quedar malament. M’asseia en el sofà calaixera de 3a mà que m’havia regalat el meu tiu avi, obria el llibre d’en Jaume i buscava. Què farem avui? Feia una llista, anava a comprar, em posava a la cuina amb el faristol i el llibre oberts i començava l’alquímia.

Tot aprenentatge té els seus punts bons i dolents. Algunes vegades cremava coses, com que no m’agradava usar el forn, una única vegada que el vaig fer servir (potser amb massa amaniment alcohòlic) hi van quedar com a residents unes carxofes que, primer, van generar una gran pudor a la cuina que no sabia d’on venia (beu i oblida…) i que mai no vaig ni sospitar que pugués tenir res a veure amb un forn que jo mai no havia fet servir i, més tard, devien adquirir vida pròpia, perquè el dia -al cap d’un o dos anys- que vaig decidir que el forn podia ser un gran aliat, les vaig retrobar no us explicaré pas com.

LA CUINA DE GIRONA- Jaume Fàbrega

LA CUINA DE GIRONA- Jaume Fàbrega

Però amb en Jaume Fàbrega, a part d’un seguit de tècniques i plats, també vaig descobrir un context, una manifestació cultural que connectava la meva experiència a casa, a casa els avis, a casa els amics, etc. amb una manera de fer col·lectiva i un continuum que connecta catalans, occitans, aragonesos, andalusos, castellans, etc. La cuina, com les llengües, té territoris propis, territoris de transisió, manlleus, apropiacions, barbarismes, etc. Aquesta concepció més etnològica, històrica i territorial, confesso que és una de les aportacions d’en Jaume Fàbrega que més m’ha atret i em segueix captivant. És una enciclopèdia vivent i té tres grans virtuts: coneix totes les fonts de la nostra tradició culinària i d’altres; és capaç de sintetitzar-les i és capaç de divulgar-les. Aquesta sí que és una “estructura d’estat ” rellevant i, sovint, en aquest país, poc reconeguda.

Quan feia de llibreter, vaig tenir la sort de poder veure com Cossetània li editava un llibre darrere l’altre i enguany, quan en Jaume Fàbrega fa 65 anys, veig que edita 5 llibres de cop i amb 5 editorials diferents! El de Comanegra, ja el tinc i me l’he llegit amb un pim, pam, pum. És altament recomanable. D’aquells llibres que, a part de la recepta, hi ha tot un estudi que la contextualitza, hi ha variacions, comparacions amb plats d’altres cultures, desambiguacions (vegeu, per exemple, gaspatxo) i, en definitiva, una concepció de la matèria culinària, des de la proximitat, la qualitat i la cultura i tradició pròpies però obertes a les incorporacions més recents i al futur.

L’altre llibre d’en Fàbrega que ja tinc demanat i estic esperant amb candeletes és Cuina monàstica, les receptes dels monestirs, de l’editorial Mediterrània, que junt amb el llibre de la mateixa editorial Cuina a la caputxina, les pitances dels frares de Fra Valentí Serra de Manresa i Instrucció breu i útil per los cuiners principiants segons lo estil dels carmelites descalços, de Francesc del Santíssim Sagrament, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, penso que comencen a donar-me una visió clara d’un col·lectiu que per sort sabia escriure i que, per tant, s’ha convertit en un testimoni de l’evolució de la nostra cuina en uns moments on testimonis semblants en llengua catalana, són difícils de trobar.

 

 

 

 

Posted in Autors, Llibre de Cuina, Cuina, Plantes, Llibres, Homenots | Tagged , , , , , , , | Leave a comment