Traginacontes

L’altre dia preguntava al meu germà si el romaní té cap mena de propietat medicinal i em va respondre que el nom científic del romaní és rosmarinus officinalis i que, en general, totes les plantes que duen l’atribut officinalis en el nom científic tenen una o altra propietat. Després l’enciclopèdia botànica que tinc per germà em va relatar els diferents usos i virtuts que té la planta. La veritat, és que la meva limitada memòria m’impedeix de reproduir-vos-les. Simplement us diré que si feu un arròs en una paella, no oblideu de posar dues o tres branquetes de romaní al damunt i disfrutareu d’un dels arrossos més gustosos que hàgiu menjat mai.

De fet, a mon germà, li preguntava pel romaní perquè me’n vaig adonar que en el meu repertori de contes hi havia dos contes on una planta era usada com a element medicinal: el poniol (del cargol que va a buscar el forat per on surt el sol) i el romaní (en el conte de la flor romanial).

Bé, ara ja deveu intuir que us vull parlar de la flor romanial. Un d’aquells llibres que quan el vaig veure per primera vegada em va dur a records de quan era petit. Si no recordo malament, la primera vegada que vaig sentir aquest conte va ser de la boca d’en Xesco Boix. Després l’havia sentit alguna altra vegada fins que va desaparèixer completament del meu món. De sobte, descobreixo que l’editorial Moll edita aquesta joia i redescobreixo que és una de les rondalles mallorquines de mossèn Alcover, un dels pares de la filologia catalana i etnògraf accidental però magistral. Si bé les il·lustracions d’aquest llibre són molt encertades, el seu autor, Pau Oliver Garcia-Delgado, és un autèntic desconegut.

És un d’aquells contes amb música que m’agraden. És una llàstima que no hi hagi recollida la partitura en el llibre. Us poso l’enllaç de com la canta en Jordi Pujol (no el president…).

D’altra banda, en aquesta rondalla, el desllorigador de la història és una flauta que en comptes de sonar, canta. Aquest és un esdeveniment fantàstic que passa en alguna altra rondalla (el rei amb orelles de cavall, per exemple), tot i que, en el cas de la flor romanial, la canya de la qual es fabricarà el blabiol, neix dels cabells d’en Bernadet, enterrat i matat pel seu mal germà Joan. No em feu acabar la història, llegiu-la i expliqueu-la, que disfrutareu i fareu disfrutar!

Sam McBratney, a casa nostra, només se la coneix pel llibre Endevina com t’estimo tot i que també té editat Tots sou els meus preferits amb il·lustracions també d’Anita Jeram. El llibre que en presentem avui només està editat en castellà en la versió desplegable (tipus pop-up molt bem fet).

La  primera vegada que vaig mirar-me aquest llibre no me’l vaig llegir. Només en vaig llegir el títol i vaig fullejar-ne les il·lustracions. Vaig suposar que un títol com aquest havia d’amagar una història més que carrinclona. El vaig deixar. Més endavant, al cap de tres o quatre anys, em van convidar a explicar contes dalt d’un escenari en una plaça on podia haver-hi molta gent i em vaig posar a buscar llibres il·lustrats  de gran format per tal que tothom pugués veure les il·lustracions. Vaig trobar l’Endevina com t’estimo amb una edició en castellà que quasi no podia aguantar oberta de tan grossa com és. I vaig pensar: “t’agradi o no, tens poques alternatives i pocs àlbums grossos per ensenyar, per tant, et tocarà explicar aquesta “cursilada”". I me’l vaig llegir de no gaire bon grat. I, quan anava pensant com explicar-lo, de sobte, em va venir al cap com els meus fills sempre troben l’excusa per no anar a dormir i com la hipèrbole els fa disfrutar i entrar en espirals sense fi. De sobte, me’n vaig adonar que aquest llibre era una joia. Me’n vaig adonar, també, que fa de molt bon explicar. Un èxit.

Poso el títol del llibre en castellà perquè darrerament ha aparegut una nova edició amb pop-ups i elements desplegables. Molt i molt ben fet! De vegades, aquestes versions no són gaire reeixides. En aquest cas, ajuden a posar de manifest el contrast entre els dos personatges amb la qual cosa el llibre millora.

Què passa quan un nen no vol anar a dormir? I quan entra en una escalada hiperbòlica? Ho trobareu a Endevina quan t’estimo.

De tots els llibres que ha il·lustrat la Carme Solé no sé si és la història que més m’agrada, ja que la competència de Raspall o L’aniversari penso que no té color. Algun dia en parlaré d’aquests llibres d’en Pere Calders i en Miquel Martí i Pol. Són dues autèntiques meravelles. Feta aquesta digressió, sí que haig d’afirmar que la il·lustració d’aquest llibre és una de les més contundents i vives cromàticament parlant.

Una altra gran virtut d’aquest llibre és la concepció de la doble pàgina com a un únic espai. És cert que els nens més petits encara no han estat educats per saber que primer es llegeix una pàgina i després l’altra. Per aquest motiu la Carme Solé, amb gran encert utilitza la doble pàgina com a unitat semàntica d’il·lustració. I el text, fins i tot, queda  en un peu de pàgina marginal que, ara sí, utilitza el sistema de paginació normal.

En Jaume Escala i la Carme Solé fan una explicació quasi mítica de l’origen de l’univers, però amb una perspectiva molt propera al món infantil, amb una narració que parteix de les necessitats més primàries de l’ésser humà (i, per tant, del nen): l’estar acompanyat. Algú diria que és una narració quasi gestàltica.

Aquest és un conte fonamental. Avui el recordo perquè ens anem apropant al 20N on diuen que tot canviarà. Alguns estarien molt contents que el 20N fos un retorn al passat -mal que sigui al de fa entre 16 i 8 anys-: nostàlgics!

Jo, en canvi, pateixo. Pateixo molt. El present no m’agrada, però el passat que s’albira com a futur, m’acollona. És cert que sempre hi ha aquell bri d’esperança i d’autoengany que afirma que com més curt ens lliguin més perill tindran, però na n’estem farts de viure en una lluita constant.

Recordo quan era petit, que a l’escola, en Genís Mayola, ens va explicar i cantar un conte que ens va deixar a tots bocabadats, que ens va iniciar en el pensament de resistència i conservacionista (que no conservador). Era la història d’un parc que uns especuladors volien destrossar per a construir-hi blocs, la història del Parque Elysian. Us sona? A mi em recorda aquell passat recent de què parlava més amunt. Aquí, aquesta història, com tantes altres, ens va venir de la mà del gran Pete Seeger.

Sigui com sigui, avui us parlaré d’un llibre que he desenterrat de l’oblit de la meva prestatgeria voraç que tot ho amaga: La cinta i el gra d’arròs màgic . Un llibre que que es fa ressò d’un conflicte i és un pamflet (fixeu-vos si ho és que, de les autores, Montserrat i Maria Cosp, no en trobareu informació enlloc). Un pamflet necessari per reforçar els lligams d’una part del conflicte en imaginar un final èpic i contundent al conflicte mal que sigui en el camp de la ficció més pueril. Un pamflet per exportar el conflicte a cercles externs als que estan en litigi. Per aconseguir seguidors, simpatitzants, nous lluitadors, solidaritat…

N’estem farts de lluita.  Però la mantindrem mentre no ens quedi altre remei o fins que aconseguim la pau que desitgem, no la dels 40 anys de silenci. Per això cal que recordem l’heroïcitat de la Cinta, que, amb un gra d’arròs màgic, aconsegueix inflar, posar malalts i fer fora, els que volien robar el riu.

Lo riu és vida, no al trasvasament!!!

Aquest vespre, després de sopar, amb en Lluc, en Blai i la Queralt explicàvem contes. Hem trobat un llibre que havíem comprat l’any passat quan en Lluc va aprendre un vers de Nadal d’en Miquel Martí i pol: Per molts anys!. De fet, una edició que inclou tant Per molts anys! com Bon profit!

He començat llegint un poema a veure què passava: BUNYOLS. D’aquí hem anat la la CARN ARREBOSSADA, a la XOCOLATA DESFETA, als FIDEUS A LA CASSOLA, el PA AMB OLI I SUCRE i potser algun més. Per tallar la lectura hem llegit AGOST.

I és que, de vegades, grans persones fan petites coses que es converteixen en immenses quan tres gafarrons i son pare ho miren, ho escruten, se’n sadollen.

El Martí i Pol que escriu per nens val la pena per tal com s’hi aproxima. Des de la perspectiva que interessa a l’infant però sense cap renúncia que afecti a la qualitat formal, lèxica o fònica. N’estem farts de veure pretesa poesia infantil imbecil·litzant que formalment és un desastre, que semànticament put i que conceptualment anul·la qualsevol bri d’intel·ligència que pugui tenir l’autor i que, és clar, genera una diàspora de tals magnituds que, l’nfant, mai més s’interessa per res que tingui forma rimada.

Recordo que quan era petit els meus pares ens van dur a mi i els meus germans a veure en Miquel Martí i Pol perquè el meu pare té una malaltia degenerativa igual que tenia en Miquel i no sé què necessitaven d’ell. Li vam dur uns dibuixos. I em va impactar com gairebé no se l’entenia i com la seva dona, de tant en tant li recollia la saliva que li regalimava. Però ell somreia tot i la degradació que li veia. No només somreia sinó que ens somreia quan ens mirava. I ens va fer portar una xocolata desfeta. Sabia connectar amb la gent. Sabia que la millor manera de guanyar-te un nen és somriure i omplir-li l’estómac amb alguna cosa suculenta i no habitual. Així enfoca els poemes d’aquest recull: des de la perspectiva de l’interès de l’infant.

De les versions que la Cinta Massip i en Toti Soler en fan al CD que acompanya el llibre no us en puc dir res. No l’he escoltat. Però coneguent com les gasta en Toti ja posaria la mà al foc sense gaires escarafalls.

Parlar de la Lucy Cousins i no parlar de la Maisy seria altament complicat si no fos que, després de la prolífica ratolineta filla seva, ha escrit Nyam, nyam! Els meus contes infantils preferits. El nom del llibre ho diu tot excepte que la il·lustració de la Lucy és fantàstica com sempre.

La il·lustració de Lucy Cousins -al meu entendre- es caracteritza per tres elements:

1. Tots els dibuixos estan resseguits per una línia negra que delimita els personatges o parts dels personatges.
2. L’interior dels “marcs” negres de cada personatge s’omple amb un o més colors però mai amb degradats: allò que és vermell, té el mateix to en tota la seva extensió i, així, amb cada color.
3. En alguns moments els colors continguts pel traç negre desborden la figura com intentant alliberar-se

Amb aquests tres elements Lucy Cousins aconsegueix una il·lustració impactant, un pèl naïf i, quan convé, expressiva. Alhora, però, la tècnica del color sense transicions fa que no existeixin els volums en tres dimensions i, el contorn negre, acaba de conferir una imatge sense cap mena de perspectiva als personatges i objectes. Així, talment com els pantocràtors i figures romàniques, els personatges de Lucy, sempre tenen un component simbòlic (ja sigui amb la Maisy que representa els conceptes i categories ideals o genèriques que va experimentant l’infant, com en els personatges de llibres com Nyam, nyam!). En aquest sentit, fixeu-vos que Jo Lodge, amb el seu personatge Senyor Coc, fa exactament el mateix.

Lucy, a Nyam, nyam!, tal com resa el subtítol, pren els contes infantils preferits i els il·lustra. Però atenció: al llop de la caputxeta li tallen el cap amb una destral, el dels tres porquets acaba dins l’olla i els porquets se’l mengen i, amb la gallina Josefina, també es busca la versió més cruent: va arrencar el cap d’una queixalada. En altres contes hi apareix el personatge brètol o el que, fart d’una situació d’insolidaritat, actua amb llestesa: l’ogre babau que es deixa entabanar per la cabra, la gallina vermella. També apareix el conte en què la suma de coadjuvants assoleixen l’objectiu plantejat que, individualment, era impossible: el nap o els músics de Bremen. I també la Rínxols d’or, el personatge que s’endinsa en un món desconegut, totes li ponen, fins que… Apareix l’animal totèmic!

Ja us ho deia, símbols i més símbols. Ara, però, em pregunto, aquests contes motiven el tipus d’il·lustració o bé -com sospito-, el tipus d’il·lustració fa que es busquin uns contes amb una càrrega simbòlica i exemplar total?

Un dia us parlaré dels llibres cinta i els llibres Möebius.

Ja us en parlaré. Però avui us parlaré d’aquesta joia. Un llibre que va dins d’un estoig per tal que no s’espallifi (vegeu la foto dels nens), un llibre que juga amb el format del llibre per aconseguir aquell curiós efecte de què quan penses que la història ha acabat, de fet, torna a començar. Com aquella pel·lícula del dia de la marmota. Allà mateix, igual tot i que alguna cosa passa… Han canviat els colors… La història segueix essent la mateixa… Però l’explica algú altre.

Sense adonar-nos-en, sense que ningú ens faci cap moralina al final de la història, descobrim allò de: “en este mundo traidor nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. I ho fem contents, sense escarafalls, sorpresos del que acabem d’experimentar.

Deixeu-me que feliciti la ISOL, de llibres i llibres que ha il·lustrat, penso que aquest és un dels seus projectes més íntims. Va esperar pacientment 7 anys a publicar-lo perquè li deien que era massa car de fer. En tot cas, vist el resultat, podem donar gràcies que fos tant pacient.

Vídeo on surt la il·lustradora ISOL